El roure de Sant Silvestre també ha caigut

Missatge de l'Alcalde Primer en Xavier, després en Salvador, gairebé no sabien com dir-m'ho: - Josep, el roure de Sant Silvestre ha caigut. Al tombar-se s'ha esqueixat, no podem fer-hi res? Vaig explicar el desastre al Jaume, al Teo, al Marc...

Passejava amb la família per la Fira de la Candelera quan m'han trucat, una setmana després del temporal de vent que ha mort nens i operaris al Baix Llobregat i ha arrencat, de soca-rel, milers d'arbres, sobretot de pi blanc, i que ha tingut a les fosques centenars de famílies.

Del pi blanc, colonitzador habitual dels nostres boscos, només faltava aquest últim episodi per acomiadar-nos-en, afavoreix els incendis, no resisteix quatre dits de neu, ja havíem convingut de trobar-hi una alternativa menys perillosa, però del roure, del nostre roure, l'arbre monumental d'interés local, arracerat sota la Capella preromànica de Sant Silvestre, a la Vall d'Arús... Aquesta no ens l'esperàvem, ha estat un cop important.

Acabem el recorregut per la fira i anem fins a Sant Silvestre. En arribar-hi coincidim amb d'altres companys del Centre Excursionista de Vallirana, entre els quals, la Marga i el Pere, amb qui hem compartit, fins i tot, ombres de baobab, al 78, camí del nostre objectiu: l'Uhuru Peak, al Kilimanjaro.

Per a molts valliranencs el roure de Sant Silvestre era, sobretot, un referent, un punt de trobada, inici i arribada de moltes caminades populars, un aixopluc que enyorarem, una pèrdua de difícil substitució que caldrà omplir d'una manera o altra.

Josep Alemany i Rigol