Editorial JxV - Viure Vallirana 86

Junts per Vallirana va néixer el 2015 com una candidatura municipalista, feminista i ecologista. Els moviments socials, el 15M i la lluita pel dret a l’autodeterminació més tard van nodrir una organització formada per activistes joves i grans. I ara ens preguntem, d'aquests joves que van formar les llistes a les eleccions de 2015 i 2019 quants segueixen a Vallirana? Quants joves que van organitzar actes, lluitar en diversos moviments i més tard integrar les llistes es van acabar independitzant al poble? Doncs només un.

En un primer moment (deu anys enrere) la migració a pobles amb un millor transport públic i més a prop de la capital, quan no a la mateixa Barcelona ciutat, va ser una realitat. Qui no vol viure més a prop de la feina, amb millors connexions i en pobles amb una activitat social, cultural i laboral més activa? El pol de la ciutat, el caràcter dormitori que sempre ha marcat Vallirana i, ergo, la seva dificultat per competir amb l'activitat de tot tipus descrita darrere de pobles com Molins i Sant Feliu per exemple, no feien de Vallirana  el destí més atractiu per independitzar-se (a no ser que et poguessis comprar una casa, aquí la cosa canvia).

Després l'especulació del preu del lloguer s'ha propagat com un virus de Barcelona a tota l'àrea metropolitana, provocant un canvi de tendència. Ara no només comprar és gairebé impossible per als joves, sinó que a més és impossible pagar un lloguer a la "Zona 1" que tant interessava. Què fer? On anar? Doncs segons la nostra realitat: marxar més lluny, fora de l'àrea metropolitana, expulsats i sense més remei que per raons econòmiques. I és aquí quan les preguntes emergeixen soles. Quin grau de responsabilitat pot tenir un Ajuntament com el nostre per no abordar directament les dificultats dels joves per independitzar-se al poble que els ha vist créixer? Ha fet el consistori tot el possible en política d'habitatge en els últims dotze anys?