Què paguin els rics
El famós 'escut social' del govern espanyol més 'progre' de la història, així com les polítiques impulsades pel govern català NO funcionen. Per una banda, augmenta la pobresa, l'atur s'enfila ja als més de 4 milions de persones i els desnonaments continuen. Per l'altra, la banca i les elèctriques es forren, així com les grans multinacionals. Calen mesures contundents i de classe per redirigir la situació a favor dels i les treballadores, però cap govern sembla disposat a fer pagar el cost de la crisi a les classes dominants.
El règim del 78 i les seves institucions són també una camisa de força per a les aspiracions de justícia social de la majoria de la població. Les seves manifestacions clares i diverses apunten en la direcció per fer prevaldre l'status quo: protegir la monarquia costi el que costi, reprimir violentament les protestes a favor de la llibertat d'expressió, quan no prohibir les protestes feministes com el 8M a Madrid, obstaculitzar mitjançant la burocràcia polítiques socials, o judicialitzar la política quan els convé, per posar uns exemples. L'estat i les seves institucions no són neutrals, són eines de dominació d'una classe contra l'altra. Així que no només és la nul·la voluntat de l'autoanomenada 'esquerra' institucional per fer pagar la crisi els rics el que arrossega a moltes a la precarietat i a la pobresa, són també les mateixes institucions de l'actual règim les que governen per la minoria dominant.
La crisi és dura i encara ho serà més. I les manifestacions per la llibertat de Pablo Hassél suposen un punt de partida després d'un any sense grans mobilitzacions. Qui sembra la misèria recull la ràbia. Toca sortir al carrer, però també transformar la ràbia en una resposta política per a la ruptura amb el règim, l'obertura de processos constituents, que lluiti per aprofundir la democràcia i la construcció de noves institucions dels i pels pobles. Què paguin els rics.